Ain't no Grave.

Estimats interactuadors,

La interactivitat està fent que moltes coses canviïn, com hem anat veient en aquest bloc. Una d’aquestes coses són els vídeos musicals.

Avui us parlaré d’una gran idea del director Chris Milk: un tribut a Johnny Cash. Es tracta d’un experiment d’art digital col·laboratiu.

En Chris Milk va agafar la cançó Ain’t no Grave, l’última que en Johnny Cash va gravar en estudi abans de morir. Després, va crear una galeria força àmplia d’imatges del músic, i va desenvolupar una eina de dibuix online, invitant als seguidors d’en Cash a participar-hi. Per això, el lloc deixa escollir un dels molts frames per crear el nostre propi retrat d’en Cash amb l’eina de dibuix. Aquesta creació va a continuació a un repositori que suma ja més de 250.000 contribucions, que són les que composen el vídeo acabat. O millor dit: els vídeos acabats, ja que a partir de totes les imatges, i segons diferents criteris, es crea un vídeo diferent.

Podem escollir veure el clip que junta els frames més votat per la comunitat, el que té les imatges amb una major quantitat de “pincelades”, i alguns creats per artistes. Mentre es reprodueix el vídeo, a sota apareix un timeline que representa tots els quadres que estem veient, i podem parar-nos en cadascún d’ells per tal de conèixer-ne més detalls, qualificar-lo, compartir-lo, veure un time-lapse de com fou dibuixat i, fins i tot, crear la nostra pròpia versió del mateix.

Així doncs, es tracta d’una bona idea ben desenvolupada, sumant la memòria d’un gran artista i la col·laboració dels hereus d’en Cash; que impulsen un projecte artístic molt ben aconseguit.

Vet aquí els vídeos on s'expliquen el projecte:

PART 1

PART 2

Les causes socials mouen Hollywood.

Estimats interactuadors,

Us he de comunicar una mala notícia. Al llarg del dia d’avui, Hollywood morirà. Això si, només de forma virtual (menys mal!). Aquesta tragèdia es fa per donar suport a una bona causa que es celebra avui: el dia mundial contra la sida. L’associació Keep a Child Alive, creada per la cantant Alicia Keys, ha creat la iniciativa Buy Life, que debuta avui. A aquesta iniciativa s’hi han sumat un bon nombre de famosos usuaris de xarxes socials (bàsicament Facebook o Twitter), els quals tancaran els seus comptes a aquestes, com si haguessin mort.

Els internautes tenen la missió de ressuscitar als seus ídols. Com? Comprant les seves vides virtuals amb donacions que serviran per tractar els nens amb sida a Àfrica i a la Índia. A aquest projecte hi participen cantants com la Lady Gaga, en Justin Timberlake, l’Usher o la Jennifer Hudson; actors com l’Elijah Wood i la Katie Holmes; i altres com la tenista Serena Williams, la “model” Kim Kardashian i els fills de Will Smith. Cada un d’ells podrà tornar a activar el seu perfil un cop hagi recaudat un milió de dòlars. Sobre aquest projecte, l’Alicia Keys va declarar: “Diuen que les celebrities som productes comercials. El que hem fet ha estat posar-nos a la venda”.

Les donacions són totalment lliures per tal que tothom aporti el seu granet de sorra. Imagineu que cada un dels amics de la Lady Gaga a Facebook, que són més de 24 milions, donés un Euro... Seria brutal!

Així doncs, aquí tenim un bon exemple d’una unió perfecta: una bona causa + un bon grapat de famosos + xarxes socials = notorietat i bons resultats. També és un gran exemple de com, gràcies al bon ús del que coneixem com a interactivitat, es poden aconseguir beneficis per causes socials.

El twitter de la Lady Gaga.

La Kim Kardashian mor virtualment.

Què és fer un viral?

Viral no significa

"hacer una astracanada",

sino generar una pieza que despierte

ganas de mostrarla a todo el mundo,

aunque no exista razón racional para ello.

Reflexionem.

Núvols per reflexionar.

Estimats interactuadors,

Estem a la setmana d’eleccions: diumenge es celebren les eleccions catalanes a la Generalitat. Seria interessant saber quin nombre de gent coneix els programes electorals dels diferents partits polítics: em jugaria el que fos que pràcticament ningú sel’s ha llegit tots, els ha comparat i ha escollit el que més s’adeqüi als seus ideals. Ningú té el temps ni les ganes de fer-ho, però i si ho posem fàcil?

La Vanguardia ha posat en marxa una eina que permet visualitzar els núvols d’etiquetes dels diferents programes electorals dels partits catalans. A través dels núvols d’etiquetes, podem visualitzar quuins conceptes tenen més importància en un text. Així, amb un cop d’ull, podem saber quines paraules tenen més rellevància i quins són els conceptes claus. Per què no agafar els programes electorals dels partits i convertir-los en núvols d’etiquetes?

CIU: Sembla que la formació política ha centrat el seu programa electoral a CATALUNYA, al GOVERN, al seu propi PROGRAMA i a les ELECCIONS NACIONALS. En segon terme, cobren importància les EMPRESES, les PERSONES, els SERVEIS, la SOCIETAT, lo SOCIAL, la INVESTIGACIÓ i el DESENVOLUPAMENT.


PSC: Al programa del PSC predomina la paraula CATALUNYA, però com es pot veure, la resta de paraules estan distribuïts d’una forma més homogènia que en el cas de CIU. Esmenten sovint les PERSONES, els SERVEIS, les EMPRESES, la FORMACIÓ, la PROMOCIÓ i els IMPULSOS DE PROGRAMES de cara a les ELECCIONS AUTONÒMIQUES.


ERC: Com no podia ser de cap altra manera, la paraula amb major importància és CATALUNYA. En un segon nivell, cobren importància les PERSONES, lo SOCIAL, els SERVEIS, les POLÍTIQUES, la FORMACIÓ, així com la PARTICIPACIÓ, el CATALÀ, la GENERALITAT, la QUALITAT i els RECURSOS.


PP: Tot i que el PP ha parlat molt del tema identitari d’Espanya com a contraposició al nacionalisme, aquest no apareix pas al seu núvol d’etiquetes. Tampoc apareixen termes com IMMIGRACIÓ o SEGURETAT. CATALUNYA es situa al davant junt al seu PROGRAMA ELECTORAL, orientat a la FI de la CRISI mitjançant SOLUCIONS, a les EMPRESES, FAMÍLIES, SERVEIS, QUALITAT, ADMINISTRACIÓ, etc.



ICV: CATALUNYA apareix en primer nivell. A més, aquesta formació dóna molta importància a les PERSONES, als SERVEIS, a les POLÍTIQUES SOCIALS i a lo PÚBLIC. En un segon nivell cobren importància els RECURSOS, el GOVERN, la FORMACIÓ, el SISTEMA, el treball, etc.


CIUTADANS: Sembla que Ciutadans només disposa de versió en castellà del seu programa electoral, ja que és l’únic núvol d’etiquetes que està representat en aquest idioma. A més, és l´únic núvol on apareix la paraula ESPANYA. La paraula CIUTADANS és la més mencionada, junt amb C’S, el que fa pensar que parlen d’ells mateixos. A més, donen importància als SERVEIS PÚBLICS, l’ADMINISTRACIÓ, la POLÍTICA, el SISTEMA, les PERSONES, la FORMACIÓ, les EMPRESES, la SEGURETAT, etc.


Així doncs, els núvols d’etiquetes són una forma ràpida de saber en què es centren els diferents programes electorals. Mitjançant la seva utilització, un ciutadà pot pendre una decisió de forma molt més ràpida.

Us atreviu a confiar el vostre vot a aquests núvols d’etiquetes?

Drac Novell. The Renewall.

Interactuadors,

El passat divendres vaig presentar el Drac Novell. Nervis, emoció, incertesa... Vaja, quasi com una gala dels Oscars (però amb una presentadora més guapa!). Hi va haver varis premis, referents a campanyes de televisió, de ràdio, gràfiques... Però una de les més interessants va ser, sens dubte, la d'interactius. Us parlaré de la campanya que més em va cridar l'atenció. Es tracta d'un projecte creat per a Amnistía Internacional, es a dir, per a una bona causa. La campanya té com a objectiu augmentar la presència d'Amnistía a Internet, i comença plantejant-se una bona pregunta: Què passa amb tots els blocs oblidats, es a dir, amb tots aquells que es comencen a escriure i al cap de poc temps es deixen estar? 105.000.000 blocs estan abandonats, i tant sols el 21% dels blocs s'actualitzen periòdicament.

Per què no aprofitar-los per crear una campanya interactiva, doncs? Es podria començar amb un missatge que digués "Jo també he abandonat un bloc", on tota la gent que ho ha fet s'hi apuntaria. Així, es crearia també una xarxa que conectés tots aquests blocs per tal d'enviar un únic missatge: The Renewall. Els usuaris podrien entrar a The Renewall , registrar el seu bloc i convidar tots els seus amics. A més, es podria veure a la gent que s'hi ha unit i també veure el seu bloc.

Què és el més interessant d'aquesta campanya? Què la fa tant especial? Doncs que a l'actualitzar els blocs, arribaria un missatge a totes aquelles persones que tinguessin una subscripció RSS al bloc, i s'aconseguiria arribar a molta més gent i d'una forma més ràpida i eficaç que amb una plataforma digital tradicional.

Així, mitjançant un donatiu gratuït (el teu bloc), obtenim una forta acció interactiva i de RRPP per a pressionar a tots aquelles que no compleixen la carta dels Drets Humans.

Us deixo amb el vídeo explicatiu per tal que hi doneu un cop d'ull i ho pugueu veure per vosaltres mateixos:

És díficil dir que no, eh?

Interactuadors,

Avui m'agradaria parlar d'una brutal campanya de Heineken, duta a terme a l'octubre de 2009, que vaig descobrir fa molt poc. Es tracta d'un esdeveniment que van realitzar el dia 21 d'octubre a Itàlia, dia en que el Real Madrid i el Milan jugaven un partit (molt important, pel que es veu) de Champions.

Per entendre'l bé, començaré parlant de la investigació que es va realitzar. Heineken es va adonar (com jo també m'he n'he adonat, no cal ser massa llest) que un dels moments més importants pels homes era veure el futbol amb els amics, però resulta que aquest moment, per motius varis (nòvies, treball, etc.) s'estava perdent.


Heineken va voler recordar als homes la importància d'aquest moment el dia 21 d'octubre, amb el partit de Champions entre el Real Madrid i el Milan. Heineken va organitzar un event que combinava poesia i música clàssica el mateix dia i a la mateixa hora que el partit. 200 còmplices van convèncer a 1.000 fans del Milan per a que es perdessin el partit, entre ells 100 nòvies, 50 professors i 50 jefes (bàsicament eren jefes de periodistes, per tal que aquests, sense saber-ho, cobrissin l'esdeveniment i aquest sortís als mitjans de comunicació).
Així, el dia 21 d'octubre, el concert va començar davant 1.200 persones. Les cares dels homes que estaven allà eren de pel·lícula (com pot ser que m'estigui perdent el gran partit per aquesta merda...?) Als quinze minuts, s'engegà una pantalla gegant darrere l'orquestra, on va sortir un text:

És díficil dir que no al teu jefe, eh?
I a la teva nòvia?
I al partit?
Com pot ser que t'hagis plantejat perdre't el partit? Encara ets amb nosaltres?
El Real Madrid i el Milan són a la gespa.


I tothom (especialment els homes), entusiasmat, vinga aplaudir!

L'event estava sent retransmés en directe per Sky Sports, o sigui que 1.5 milions de persones ho van veure en aquell moment. L'endemà, uns 10 milions de persones ho van veure als telediaris. A més, va tenir 5 milions de visites a Internet durant les 2 primeres setmanes. Sense comptar totes les vegades que els amics ho van compartir per les xarxes socials.

Què puc dir? Em sembla, simplement, brutal (crec que això ja ho he dit al principi). Heineken va saber aprofitar-se d'un gran esdeveniment com és un partit de futbol, i en va treure profit mitjançant una campanya interactiva, en la que es van valer de l'ajuda de 200 còmplices per dur a terme el que es van proposar.

Els resultats: gran notorietat i moltíssima presència als mitjans de comunicació (TV, Internet -xarxes socials-, etc.). Brutal.

You can remove them, but not the problem.

Interactuadors,

Avui m'agradaria parlar-vos d'una gran campanya interactiva de consciència social, creada per Leo Burnett Ucraïna. Es tracta d'una campanya que tracta sobre el problema dels nens sense sostre a Ucraïna (unes 200.000 criatures viuen en l'absoluta pobresa). La polícia els recull, els agrupa i els treu de la ciutat. Es tracta d'un gran problema que afecta tota Ucraïna, però sembla que ningú fa res per solucionar-ho. Fins i tot, sembla que ningú veu el problema. Tal com planteja Leo Burnett Ucraïna: Out of your sight, out of your mind. Fer veure que el problema no existeix no ajuda a solucionar res, tot al contrari, el problema persistirà i creixerà. Per tant, es planteja una pregunta essencial: Què fer, continuar ignorant el problema o ajudar a solucionar-lo?

Leo Burnett Ucraïna va optar per la segona opció. Veient que el problema bàsic dels nens sense sostre a Ucraïna era que ningú pretenia ajudar-los, va crear una campanya de consciència social. Així va néixer You can remove me, but not the problem. La campanya consistia en enganxar pels carrers d'Ucraïna pòsters de nens sense sostre, junt a un petit cartell amb l'eslògan You can remove me, but not the problem i una web www.streetchildren.com.us. Així, cada vegada que algú desenganxava el pòster de la paret, algú altre n'enganxava un altre d'igual al mateix lloc. I una vegada més. I una altra. D'aquesta forma, es donava sentit a l'eslògan: pots eliminar el pòster (es a dir, el que es veu), però no el problema.


La campanya no només es va dur a terme pels carrers d'Ucraïna, sinó que també va aparèixer en revistes - on s'enganxaven pegatines interactives de nens sense sostre i, quan el lector les treia de les pàgines, veia que a la part posterior hi havia l'eslògan de la campanya amb la web -, a varies pàgines web -banners d'imatges dels nens: per molt que tanquessis el banner, aquest tornava a aparèixer-, i a les xarxes socials - s'agafaven les fotos dels usuaris i s'hi posava un dibuix dels nens sense sostre-.

Vídeo procès campanya

La campanya és un gran exemple de com crear interactivitat als carrers (on els vianants poden desenganxar els pòsters de la paret), a les revistes (on els lectors poden desenganxar les pegatines de les pàgines) i a Internet (on hi ha un intent de tancar el banner que va aparèixent continuament). Si hagués de criticar alguna cosa de la campanya, segurament seria la intrusivitat: al cap d'un cert temps, pot resultar una campanya pesada pel públic, ja que apareix en llocs públics i és molt díficil eliminar-la.